Lacan, Una lliçó de política

“Les vostres paraules m’han colpit…”

François Regnault

 

—“Les seves paraules m’han colpit més del que no es pensa”, havia de dir-li més endavant.
—“Colpit més que no em penso”, digué el Doctor.
—“Això mateix”, vaig haver de dir-li.

 

Érem asseguts a taula, al petit apartament de la rue de L., tots tres a taula , la seva filla J* davant nostre, el seu gendre A* i jo de costat, quan ell va entrar, ell, “Freud” en persona.

Entrà lentament amb la seva dona, que va asseure’s a l’altre cap desocupat de la taula. Jo em vaig aixecar per saludar-lo, tot sabent que havia estat agredit dos dies abans a casa seva per un malandrí, un boig, que li volia fer mal, que volia els seus diners, i que havia rebut un cop de puny. Vaig endevinar fàcilment que no era qüestió de fer-hi al·lusió, ni autoritzant-me amb un “té el meu suport  en aquest incident recent i seriós”.

El cop de puny li havia produït una equimosi a la gorja i la seva veu se’n ressentia amb una minva important. Em digué bon dia, i després va agafar el text que el seu gendre A* havia preparat per als diaris per respondre una pregunta de política revolucionària a l’estil de 1789 i segons els principis de Jean-Jacques Rousseau.

Passà a l’habitació del costat, davant del lloc on jo havia estat assegut i on m’estava de nou, dret, esperant que sortís. S’allunyà, demanant una mica de pau, demanant que el deixessin gaudir una hora o dues de la pau que es mereixia, abans del sopar que es mereixia.

La porta es va tancar i sé que fins al moment en què va tornar vaig tenir la impressió que ell no era a l’habitació del costat, jo l’havia vista, sinó que era molt lluny, inabastable, que havia sortit tant d’aquell espai com de l’apartament, i que no hi havia cap raó per tornar-lo a veure, si més no aquella nit.

Però una mitja hora després en va sortir, volia arribar palesament a la porta per la qual havia entrat feia una mitja hora, passant de nou tot sol com una lenta processó, com el Sant Sagrament en una ciutat espanyola en què, agenollats, l’hauríem esperat tot el dia sota el sol i les roses. I es va retirar, com en el cèlebre quadre de l’excomunió del rei Robert, per la porta del fons, tots els ciris apagats, el clergat solemne i indiferent.

Érem asseguts a taula i era a punt d’arribar a la porta quan s’hi repensà i —ja sigui perquè el seu gendre el va cridar de passada, àvid d’un comentari ràpid del seu article, ja sigui perquè només havia fingit que volia sortir i el seu veritable desig era asseure’s davant nostre, entre nosaltres, incitat a fer-ho davant meu, l’estranger—, cosa que potser no hauria fet o fins i tot hauria evitat de fer en família, i vingué a asseure’s a la nostra taula, encara que de manera provisional, tot manifestant que la cadira només era el suport passatger d’una paraula.

Era, doncs, a taula, entre nosaltres, però de biaix, com la veritat que, en tancar-nos en el marc rígid del sopar i en l’altre —el moral— de la jove i bellugadissa revolució, li calia fer percebre de biaix, donat que estava a punt de deformar de manera singular la perspectiva en la qual ens esbargíem. Aleshores, quan ell hagués sortit, les nostres mirades, arrencades del lloc familiar, es girarien cap a la porta, i hauríem de considerar, talment després d’Emaús, clara en la nostra nit, al voltant de la nostra terra errívola, la seva llum vinguda d’enllà.

Començà parlant al seu gendre i sense mirar-me, tret del final, encara de biaix, en el moment en què em somreia:

“Aquestes poques línies que us vaig enviar l’altre dia —vaig fer un punt i a part prou clarament en el moment en què, canviant d’idea, havia d’aturar el paràgraf, no ho sé—, aquestes línies havien de dir-vos el que no he de dir-vos aquí una altra vegada, i segueixen valent, fins i tot després de llegit el vostre article.

Sé, perquè ho veig al voltant meu i perquè llegeixo els diaris, sé una mica el que són capaces de fer les trepes armades pel nord de París. Ja veig que els assassins —no són altra cosa— són pagats per C* i companyia. Tanmateix, ja ho entendreu, vosaltres no sereu mai al capdavant d’una banda d’assassins” (això preparava la conclusió del discurs en què diria com n’era de feble el seu gendre davant l’ordre del món).

El seu gendre feu en aquest punt un moviment de retrocés que significava no tant que un dia hauria de ser també al cap d’una banda del que no anomenaríem pas assassins sinó autèntics justiciers, sinó més aviat que al revolucionari res del que és inhumà li hauria de ser estrany. “Freud” va continuar:

“Es evident per tots, no hi ha res més evident, que la massa que addueix el vostre article juga aquí el paper de l’amo, del significant-amo. Què creieu que s’hi renova sinó el que ha estat sempre, i amb altres noms antigament? (volia dir la República, el rei). En el seu nom, que conserva sense canvis el lloc antic on se sosté el discurs perpetu, vosaltres manteniu el discurs dit avui en dia de la massa. En el seu nom, vosaltres perpetueu el discurs perpetu, això és evident per tothom.

Per una banda, ben diferent en aparença, quina revolta feu valer vosaltres? Vosaltres i aquells que us acompanyen o que us segueixen. Com qui sou percebuts vosaltres per allò que, ni poble ni massa, rep a dreta llei el nom de “popular”? El popular us percep com a revoltats i, com que no coneix cap revolta, pren la vostra revolta com revolta burgesa, com revolta dels privilegiats. Perquè què és el que feu? Què podeu fer fins i tot, si no, a part del popular i en l’elecció de les revoltes dels privilegiats?, expressar-ne una de les possibles, per la via més clàssica i, tanmateix, burgesa i privilegiada —solitària? Jo tinc una altra manera de fer la meva revolta, de privilegiat també, jo tinc una altra via. I per a vosaltres n’hi ha una altra —hauríeu de voler-ho—, una altra via per fer la vostra revolta de privilegiat: la meva, per exemple.

Només em sap greu que s’interessi per allò que m’interessa tan poca gent que m’interessa.

Només havia parlat de la seva pròpia revolta, mai no ho feia, com de tot allò del que no parlava mai, perquè el seu gendre A*, per una paraula o un gest, havia preguntat quina sortida —tret de callar-la i d’extingir-la— s’obria per a la revolta de privilegiats, fora de la via clàssica. El seu gendre A* havia hagut d’adduir que el privilegi desapareixeria quan la revolta arribés de dret a la revolució i que, aleshores, confoses totes dues, farien vacil·lar el poder de l’Estat. Els privilegis s’abolirien. La percepció del popular ja no restauraria la diferència estranya de la bella ànima. És per això que “la meva, per exemple” introduïa aquest home noble i sentimental en les seves pròpies paraules, i comptant-se en la llista dels privilegiats per situar-hi la seva revolta, morta habitualment, com essencial i marginal alhora, excepcional i, per això mateix, real, veritablement real i veritablement impossible. Respongué així a aquell que reconduïa les seves forces cap a les del poble en l’ideal.

Després “Només em sap greu que s’interessi…” marcava una pausa, preparava un repòs en el discurs concentrat, del tot construït, com diria Aristòtil, amb un començament, una part central i un final. Les darreres paraules així ens ho mostraren, per bé que en cada moment tinguéssim la impressió que anava —a penes, és veritat— a batzegades.

“Què veu el popular en les vostres estratagemes? Que en el fons voleu una policia púdica. Anglaterra, des de fa segles, Anglaterra ha resol molt bé la qüestió. La seva policia fa la seva feina amb tots els ets i uts, i el ciutadà pot estar content de no sentir-ne parlar mai. I el que voleu, en el fons, és una policia amb tots els ets i uts. Vosaltres i els vostres retraieu a la policia haver sortit del lloc en el qual estava habitualment confinada, d’haver ensenyat el moll de la seva essència.”

Hi tornà: “He vist, en el moment de l’Alliberament, he vist, i sempre me’n recordo, en el moment en què els titelles d’aleshores es feien els grans reconciliats —jo et perdono per aquí, i jo t’ho deixo passar per allà— i això no els impedia de tirar-se tots els plats pel cap. He vist la policia, que acabava la feina que havien fet els alemanys, donar suport amb tot l’orfeó a les noves reunions eufòriques, i Claude Bourdet, i x i tots els altres, fent el fatxenda davant i darrere seu en l’orfeó de la policia, bufant les tubes, darrere seu a punt, precisament, de donar-los pel sac.”

Tornava així a la idea justa i vertadera que ell ja havia ensenyat: quan el nou dictador accedeix a l’Estat, ja sigui en nom del poble o contra seu, les seves primeres paraules adreçades al poble sempre són: “I no us penseu ara que podreu divertir-vos. Ara comença l’esforç, ara ve el regne del que és seriós.”

Hi tornà: “Hegel no ha anat pas gaire lluny en dir que la policia és l’essència de l’Estat. Precisament això, i des de sempre, i necessàriament.”

Diverses vegades tractàrem de l’URSS i de la Xina. El seu gendre A* li posava sobre la taula a voltes l’URSS, a voltes la Xina, però estava escrit que aquella nit el seu gendre A* no tindria la paraula. No havia  d’intervenir-hi, no tant perquè el Doctor caigués als filats de la xarxa de la seva argumentació per haver-lo deixat parlar massa temps, un minut, sinó perquè li importava que només figuressin com una floritura dels seu propi discurs, en rigor com punts de suport amb els quals sostenir els seus meandres, les intervencions de l’altre, i que es conservessin per a la solemnitat dels seus advertiments amb tot l’ordenament improvisat i la seva retòrica rigorosa i deslliurada.

I, a més, en aquella època ningú podia invocar l’URSS i la Xina a la vegada sense —quan evocava l’URSS de 1905 o 1917— excloure del tot la Xina. I quan evocava la Xina, haver de dir de seguida que la seva URSS contemporània atenuava, anul·lava, els efectes del gloriós 1905 i del gloriós 1917. Així doncs, ningú podia sostenir els dos termes alhora amb un sol punt de suport. I aquests saltirons, que una anàlisi més àmplia haurien sens dubte apaivagat per a gran optimisme de la lògica i de la història, donaven la raó al Doctor “Freud” per la seva inevitable sinceritat: així es feia sentir en el discurs la impossibilitat de dir alhora l’URSS i la Xina sense riure, així l’exemple de 1905-1917 inaugurava tot seguit una història, de manera que aquella que s’havia mostrat digna continuava aquella altra que s’havia mostrar indigna, mentre que la indignitat de la primera feia de seguida sospitós el futur de la segona. Així la policia tornava a tenir dret de reprendre les seves malifetes mil·lenàries, i la lleugera bellugadissa que s’inaugurava, a voltes, en el cicle etern de la reacció només es mostraria possible per a qui en fos contemporani i el pensés irreversible.

— “Sé que hi ha tanta distància entre la Xina i l’URSS com entre 1905 i el que Marx imaginava que seria una revolució, i això confirma els moviments possibles, de vegades, de la història. Però la proporció que vaig escollir mostra que els moviments es repeteixen més que no pas un sol moviment irreversible. Creieu-me. Només el cicle és irreversible, i la història és el que torna a començar sempre de manera absolutament idèntica. Creieu que ho sé, i no només que ho dedueixo de l’exemple de l’Alliberament, encara que n’hi hagués hagut prou per a un sol home. I, per això, creieu que teniu una altra cosa a fer diferent de respondre a un gasetiller polític (així atenuava voluntàriament, injustament, la importància de la resposta, i reduïa injustament qualsevol voluntat del seu gendre de no haver fet una altra cosa que respondre a un gasetiller polític). No feu respostes immediates. Oi que faig coses que donen resultats deu anys després? Compreneu, doncs, que després d’això no signi aquest text que tots aquests acaben de signar. És inútil dir-vos que els respecto, però, precisament, els respecto. Això és dir-ho tot.”

Aleshores arribà a una altra essència de les coses: esmentà els diners. “1917, la Xina, digué. I, tanmateix, res diferent en tot això que no sigui el significant-amo absolut, els diners, el significant-amo aquí com en altres llocs, el capitalisme universal, fins i tot a Pequín, només compta el reconeixement d’aquesta marca”. Però, en dir Pequín, ho digué ràpidament, dubtant que sabéssim què hi passava, sabent que només podria passar-hi el que passava als altres llocs i sempre.

Va dedicar un subapartat a Stalin, a tall d’exemple. Aleshores el Doctor es va aixecar, ja que estava a punt d’arribar a la seva peroració, però encara no hi era. La retòrica hauria estat sens dubte reeixida però no hauria conservat el caràcter improvisat, si s’hagués aixecat només en el moment precís de concloure. Efecte massa simple i massa calculat, que preferia de caràcter familiar en aquesta circumstància. Davant d’un estranger, volia sentir-se solemne però contingent, per això aquest efecte de decalatge i de biaix.

“Stalin, exclamà, era un bandoler. Era un bandoler. Era un canalla i era, a més, un profund covard. Però observeu que Lluís XIV no valia pas gaire més. Ho vaig veure a l’entrevista de Joukov, publicada fa poc a Le Monde, sobre l’actitud de Stalin quan parlava per telèfon en el moment de la declaració de guerra (d’Alemanya a l’URSS després del pacte germano-soviètic). I els seus dubtes en respondre, la seva incertesa sobre el que havia de fer-se no en aquell mateix moment, en aquell mateix minut, en aquell segon, sinó en el seu pensament instantani, mostren que era profundament covard”.

“I si no hagués de fer el que he de fer” —és així com reconstrueixo el que sens dubte volia dir el Doctor, però només digué “profund covard”,. I ho va acabar amb aquest text de Joukov, que jo havia llegit.

Tornà a la història ja que arribava al final de la part central, i la peroració arribaria tot seguit, curta i sublim. Tornà a l’URSS i la Xina.

“Sens dubte, de tant en tant —un Lenin el 1905-1917, i la Xina potser avui també, però la Xina, ja ho reconeixereu, té, amb tot, un altre passat— hi ha un forat en l’etern recomençament, i es divertit aprofitar aquest forat i, en el joc de la màquina, inventar alguna cosa nova. No seré jo qui us ho impedeixi si això us diverteix. Però sigui com sigui fracassareu…”.

—“Observo que he obtingut fins ara, digué el seu gendre A*, no pas el fracàs sinó l’èxit…”.

—“…fracassareu, perquè des de sempre la història gira en cercle. És l’estructura.”

Havia arribat a la conclusió, només calien un o dos acords de resolució. El seu gendre A* li’n va fornir la melodia.

—“Per què fracassaré? Perquè sóc un persona sola? O bé perquè sóc jo?”

Aleshores trigà un moment a respondre, no pas perquè no conegués la resposta —en tenia prou amb reflexionar un instant per saber-la— sinó perquè dubtava si havia de dir-la, en un sentit era inesperada:

—“Les dues coses”, respongué. I afegí: “Vostè té poc gruix, ja li he escrit, i he acabat així quan li he escrit. Per què no acabar també dient-vos-ho. Digui que té poc gruix, menys gruix que jo. I miri que en tinc poc.”

Tornà a la lletra que havia escrit, no volia haver fet res més que reescriure-la, i a la seva preocupació per la construcció, pel punt i a part, per la unitat de l’apartat donant fe que aquell discurs i aquella lletra, en lliurar-les a la seva estructura, no eren sinó una sola cosa, o més aviat que no hi hauria hagut mai res més que una lletra.

I després marxà, marxà, arribà a la porta i marxà, no pas ràpidament, ni solemnement, sinó inexistent, tot en ell, tot en el seu dolor potser, o potser tot en el seu sopar, tot en la seva fatiga i tot en la seva veritat. Havia parlat, no era res més que el cos que durant un instant havia suportat, produït, bufat aquella paraula. I ara li calia esborrar-se sense modèstia, desaparèixer sense sorpresa, sortir sense sortida. Ens digué a reveure, o no ens ho digué, no ho sé, fos amb el seu cos o sense el seu cos, no ho sé, havent dit la veritat, això sí que ho sé.

Tanmateix, era l’època en què Amèrica estava a punt de reconèixer la Xina, i en què els temps bufaven a favor de la revolució.

Escrit un o dos dies després d’aquella nit.

 

Text publicat en el núm. 49 de la revista Ornicar?, butlletí del Camp Freudià. (Traducció: Miquel Bassols.)