Petita digressió

Voltaire

(La primera impressió del text és de 1766, a El filòsof ignorant, publicat a Ginebra a les edicions Les Cramer.)

 

Als començaments de la fundació dels Quinze Vingts[1], és sabut que tots eren iguals i que els seus petits assumptes es decidien per pluralitat de vots. Distingien perfectament només tocar-les les monedes de coure de les d’argent. Cap d’ells va confondre mai un vi de Brie amb un vi de Bourgogne. El seu olfacte era més fi que el dels seus veïns que tenien dos ulls. Raonaven perfectament sobre els quatre sentits, és a dir que conegueren tot el que és permès de saber-ne. I visqueren tranquils i venturosos, tant com ho poden ser els Quinze Vingts. Malauradament un dels seus professors pretengué que tenia nocions clares sobre els sentits de la vista. Es feu escoltar, intrigà, produí entusiastes. Finalment el van reconèixer com el cap de la comunitat. I començà a jutjar sobiranament sobre colors, i tot se’n va anar en orris.

Aquest primer dictador dels Quinze Vingts constituí primer un petit consell, amb el qual es va convertir en l’amo de totes les almoines. Amb aquest mètode ningú gosà oposar-se a ell. Decidí que tots els vestits eren blancs. Els cecs el cregueren. Només parlaven dels seus preciosos vestits blancs, encara que no n’hi havia ni un d’aquest color. Tothom se’n reia d’ells. Anaren a queixar-se al dictador que els va rebre prou malament. Els tractà d’innovadors, de lliurepensadors, de rebels, que es deixaven seduir per les opinions errònies d’aquells que tenien ulls, i que gosaven dubtar de la infal·libilitat del seu mestre. Aquesta querella produí dos partits.

El dictador, per tal d’apaivagar-los, va promulgar un veredicte segons el qual tots els seus vestits eren vermells. No hi havia ni un vestit vermell als Quinze Vingts. Se’n van riure d’ells més que mai. Noves queixes de part de la comunitat. El dictador s’enfurismà, els altres cecs també, i la concòrdia només fou restablerta quan fou permès a tots els Quinze Vingts de suspendre el seu judici sobre el color dels seus vestits.

Un sord, en llegir aquesta breu història, confessà que els cecs s’havien equivocat en jutjar sobre colors. Però es mantingué ferm en l’opinió que només els pertoca als sords jutjar sobre la música.

(Traducció: Miquel Bassols)

[1] L’ Hôpital des Quinze Vingts era l’hospital nacional d’oftalmologia situat al 28, rue de Charenton de Paris. Fundat l’any 1206 com un hospici, va ser en l’època de Voltaire un lloc de tractament de cecs. (N. del T.)